Exposición Monstruos eternos

Exposición de peluches
Del 20 de octubre al 11 de noviembre de 2017
en LaContra, Barcelona

DSCN1504     DSCN1441

 

Foto movil 4     DSCN1438

 

DSCN1514     DSCN1459

 

Foto movil 1

 

Foto movil 2

 

DSCN1521     DSCN1508

 

DSCN1526     DSCN1525

Exposición Monstruos eternos

Exposición en LaContra Centre de Creació
Del 20 de octubre al 11 de noviembre de 2017

Anverso postal Monstruos eternos     Reverso postal Monstruos eternos

 

El título, se lo robé a un periodista que describe así a los personajes que fotografiaba Jane Arbus; los locos de los manicomios, la obsesión de una vida.
Hace rato que hablo de mis obras como “monstruitos” (a veces les hablo).
Muchas cosas son monstruitos. Cuando éramos pequeños, mi madre nos llamaba sus monstruitos. Muchos monstruitos por todas partes.
Son seres inquietantes pero tiernos; un poco feos, imperfectos, acaparan nuestra energía, nuestro amor, nuestra frustración también. Son nuestros padres, nuestros hijos, reales o imaginarios, un montón de criaturas conectadas cada una con un cordón umbilical, paridas con prisa.
En esta exposición, la mayoría de los monstruitos son peluches a los que arranqué los ojos y las orejas, y como no era suficiente, los destripé rotundamente y aplasté en un lienzo. Quizá fue un sobresalto de remordimiento lo que finalmente me hizo tejer (en lugar de descoser) con algodón y lana algunos monstruitos con cabeza de elefante u oso hormiguero. Aunque, el gesto siendo demasiado tierno, se tomó rápidamente la decisión de encerrarlos en una jaula. Y ahí, quizá haya que decir que leí mucho a Boris Vian cuando era adolescente.
Ahora, ¿qué hacen estos cientos de huevos en arena rosa? Como el resto, no estoy segura de entender. Siempre puedo explicar que cuando era joven, fui a Bali y me chocó mucho que las playas de los blancos sean blancas y las de los negros, negras. Agreguen el hecho de que hace unos meses miles de huevos Kinder se encallaron en una isla en el Mar del Norte. No dio muchas vueltas en mi cerebro. Pero de ahí a decir que tiene sentido...
Será una presentación un poco absurda. Ni hablar del contenido de la exposición; peluches y huevos. Monstruitos.
Realmente, creo que hace rato que me he convertido en uno de ellos.  Quizá ahí está la clave...

Barcelona, septiembre de 2017

27-08-2017

Casa tomada – Konvent Puntzero

Exposición colectiva con De Galindo, José Luis Tercero, Nathalie Rey, Ricardo Portero
Del 2 al 30 de septiembre de 2017
Inauguración Sábado 2 de septiembre a las 19h
En el Konvent de Cal Rosal

 

flyer facebook_casa tomada

 

 

Quina relació es pot establir entre dos germans, quatre artistes i sis monges carmelites...?

 

Casa Tomada és el títol d’un conte aparegut al primer llibre de contes de l’escriptor argentí Julio Cortázar, Bestiario, l’any 1951. Any en què perfectament sis monges religioses  podien haver habitat les estances d’una gran casa, la de Cal Rosal a la comarca del Berguedà de la província de Barcelona, de la mateixa manera que els dos germans del conte ho feien a la gran mansió espaiosa i antiga de la ciutat de Buenos Aires. Els intrusos són els quatre artistes que paulatinament es van apoderant de les diferents estances de la gran casa amb els seus treballs artístics (i les seves obsessions) en diferents àmbits de creació  com la fotografia (Ricardo Portero) la pintura i l’escultura (Nathalie Rey) , les instal·lacions i objets trouvés (DeGalingo) i la pintura (José Luis Tercero).

Segons paraules del propi Cortázar, aquests contes entre els quals es troba Casa Tomada, van ser escrits com una mena d’auto-teràpia per sentir símptomes neuròtics que els molestaven i alliberar-se’n... Obsessions, manies, pors, somnis, records, etc.,  d’aquesta mena de matèria estan formats els seus treballs, com els de tants i tants artistes que a través de les seves obres i les seves paraules es resisteixen a ser expulsats del “paradís” si més no, sense haver fet sentir la seva veu, la seva crítica, la seva sensibilitat inconformista.

Intrusos a la gran mansió com a fantasmes del passat. Sorolls imprecisos, remors que bé es poden sentir entre les parets de l’impressionant i vell edifici d’habitacions de les noies que treballaven a la fàbrica dels germans Rosal i Cortina, residència de les monges i de les noies solteres que treballaven a la fàbrica, a l’antiga i primera colònia tèxtil que aparegué a Catalunya l’any 1858.

L’atmosfera de religiositat pertorbada per l’ocupació d’éssers estranys encara que quotidians; secrets inconfessables... Objectes, escultures, imatges inquietants i contrastos casi obscens en forma de fotografies i pintures de gran format envaeixen els espais i parets abans ocupats per paraules, llàgrimes, riures i silencis, per les vides dels treballadors i treballadores d’una de les ex-colònies tèxtils més importants de Catalunya.

Va ser durant una de les primeres visites  al Konvent (antic convent de Cal Rosal) que  els quatre artistes es van adonar de la grandiositat del lloc,  per la pròpia història de l’edifici com a antiga colònia tèxtil però també per la història generada com a centre  artístic i cultural poc temps desprès del seu abandonament l’any 1992 per part de les darreres monges que l’habitaven.

Empremtes de tantes i tantes vides que des de la seva construcció cap a l’any 1858 han anat omplint amb records cadascú dels impressionants i misteriosos espais que el conformen: habitacions, despatxos, menjador, petita capella, lavabos, estretes escales irregulars, salons, passadissos, jardins... Un autèntic laberint de misteri i possibilitats que els va obligar a posar en marxa la imaginació per triar un tema a partir del qual abordar l’exposició que ara es presenta.

Va ser l’escultora, pintora i dibuixant Nathalie Rey (París, 1976) com bé explica al seu escrit, que de seguida li va venir al cap el conte de Cortázar, Casa Tomada,  en part per la intimidació que li suposava el lloc i la seva immensitat i en part com una declaració d’intencions dels quatre artistes en el sentit de “prendre possessió” d’aquells espais amb les seves obres.

Així, ella mateixa presenta algunes de les seves pintures iniciàtiques sobre una història publicada als diaris del vessament al mar de petits ànecs de goma i com aquests van recórrer milles i milles apareixen escampats a platges i costes. I acumulacions de materials de rebuig, ja siguin cadàvers de vaques (boges), runes o joguines mutilades...  Altres pintures que bé podrien ser escultures de joguines de peluix transformats en petits “monstres” o simplement taques de colors i cosits a la tela amb  precisió de cirurgià. Míssils que són pingüins de fusta o soldats de plom. I més peluixos reconvertits en “monstruitos” -segons les seves paraules- penjats del sostre...

Tot un món d’infantessa i  d´històries quotidianes a cavall entre la tragèdia i l’esperança, entre la tendresa i la tristor.

DeGalindo (Barcelona, 1972) artista multidisciplinar, fidel com sempre al seu esperit d’investigador  -i d’experimentador-  de les deixalles urbanes (i icones dels mass media), ens presenta una gran instal·lació a la capella  amb tants materials rescatats del carrer com de la seva pròpia vida i memòria. Fusta, tela, plàstic, goma, metall, pintura, ... “Materiales eternos, transformados de nuevo” segons les seves paraules. Una instal·lació plena de referents també a la imatgeria infantil (pingüins i personatges de ficció com l’inefable Bud Simpson al costat d’un “toro de Osborne” i petites peces de fusta multicolor del seu estimat fill petit, Riu) en què tampoc no falten les seves eternes teles reciclades presentades com a veritables rajoles estampades. I cortines amb transparències esquitxades amb elements pictòrics i reconvertides en làmpades imaginàries...  “Artefactes” escultòrics de materials de rebuig a terra, com a estructures arquitectòniques o penjant del sostre provocant la gravidesa,  producte de la imaginació inquietant d’un artista, d’un “alquimista del bricolatge” que no deixa de tenir la mirada del nen que una vagada va ser i que no deixa de “jugar” amb tot allò que li cau a les mans, aportant no obstant, la seva crítica àcida sobre el present i el consumisme i un passat recent  del nostre país convuls políticament i socialment.   

El fotògraf i pintor Ricardo Portero (Barcelona, 1966) ens presenta un seguit de fotografies de mitjà format en paper fotogràfic muntat damunt cartró ploma del que perfectament podria ser la pròpia història de decadència del lloc físic en que ara s’exposen: restes de parets d’antigues fàbriques; esquerdes; racons maltractats i oblidats; restes d’artefactes a terra,... Imatges de parts d’edificis en ruïnes que ens posen en contacte amb les vivències i costums de les persones que els habitaven (i de les que encara ho fan o han tingut relació amb ells). De la mateixa manera que una mirada acurada de les habitacions del convent així com de les seves parets exteriors, balcons i finestres ens diuen moltes coses de tot allò, bo o dolent que ha pogut passar al llarg de la seva història, a vegades fràgil i vulnerable...

El pintor i dibuixant José Luis Tercero (Barcelona, 1967) busca clarament la provocació visual -i mental-  amb les seves pintures a partir del contrast entre elements orgànics i animals aparentment poc relacionables entre si, si més no, amb una imaginació convencional... A la gran sala dels pilars, ens presenta  una sèrie de pintures de gran format damunt tela i d’altres damunt paper disposades en forma d’instal·lació penjant del sostre amb cadenes, entre cortines de plàstic translúcid proposant un recorregut entre obscè, visceral i sensual   amb la temàtica ja recurrent en ell des de fa un cert temps, d’aparador de  grans peces de carn d’escorxador obertes en canal però en aquesta ocasió, posades en relació amb un altre tipus de carn, la de noies i nois despullats en actituds a vegades provocatives i sensuals... Allò orgànic i físic, allò morbós i poderós enfrontat a la nostra  -a vegades- perversa imaginació. Una mena de “boutique” d’allò fosc que a voltes no ens atrevim  a pensar, però que com autèntics voyeurs mirem encara que sigui amb un ull cluc...

 

 

PD.: Em consta en converses amb els quatre artistes, que han intentat posar una mica dels seus treballs en l’obra dels altres i tota la sensibilitat i veritat de què han estat capaços. I que la gran empresa d’aquesta mostra col·lectiva els ha suposat formar part d’un conte neo fantàstic que distorsiona un ordre establert...

 

Eliodoro Marquínez.

L’Hospitalet de Llobregat, a 15 d’agost de 2017.


New Project – Monstruos eternos I (in process)

150 x 100 cm
Jaula en hierro y figuras en ganchillo

 

Jaula 1     Jaula 1 en proceso 3

 

 

6 figuras - 1     6 figuras - 3

26-08-2017

MisMos Mitos – Galería És-Fera 72

Exposición colectiva
Con Gaietà Mestieri
Nathalie Rey
Miguel Alegre
Pau Roche
Jeronimo de la Parra
Del 22 de junio al 30 de septiembre de 2017
Galería És-Fera 72, San Cugat, España

 

DSCN0986

 

 

DSCN0995     DSCN0996

 

 

DSCN1008

 

 

DSCN1009

 

DSCN1010     DSCN1012