02-03-2017

Construcciones efímeras - Final del montaje



DSCN0853

DSCN0824

DSCN0828

DSCN0858

Carotte n°7, 8 y 9 (Nathalie Rey)
Muro curvado de piedra seca (J.L. Tercero)
Muro de piedra seca sobre fondo blanco (J.L. Tercero)

DSCN0852     DSCN0833

Carotte n°6 (Nathalie Rey)                                                     Meteoritos (Nathalie Rey)
Cuco (J.L. Tercero)                                                                    Gran muro y paisaje (J.L. Tercero)
Sin título n°1 (Nathalie Rey)

 

DSCN0836

Meteoritos (Nathalie Rey)
6 muros de piedra seca (J.L. Tercero)

22-02-2017

Construcciones efímeras - Exposición conjunta con J.L. Tercero - Sala Fort Pienc, Barcelona

 

Postal expo Construcciones efímeras

 

“Construcciones efímeras”
Mostra conjunta de Nathalie Rey i J.L. Tercero
Del 3 al 30 de març de 2017
Centre Cívic Fort Pienc
Inauguració: 2 de març a les 19.30 h.
Horari visita exposició: De dilluns a divendres de 10 a 21 h
Entrada lliure


El títol d’aquesta nova exposició conjunta dels artistes Nathalie Rey (París, 1976) i J. L. Tercero (Barcelona, 1967) podria portar a una certa confusió des del moment que  remet a continguts relacionats amb l’arquitectura. No obstant això, no els resulta del tot aliè  -Nathalie Rey entre d’altres titulacionsés llicenciada en arquitectura, J.L. Tercero en B.B.A.A. i un gran amant d’aquesta. Però no es tracta de projectes, esbossos, dibuixos, fotografies o maquetes d’un tipus d’arquitectura que compleix una funció concreta i temporal. Ni tan sols de l’ús de materials d’escassa qualitat per la seva poca durabilitat i tan usats en l’arquitectura efímera.

És a l’essència dels motius que formen part d’una obra-arquitectura entre mental, sentimental i emotiva a la que fan referència amb aquesta mostra: escultures, pintures, dibuixos, gravats, instal·lacions i fotografies conformen aquesta exposició que intenta per una banda ser un homenatge a aquells elements si bé construïts per l’home que ja formen part del paisatge rural i natural i per l’altra, la denúncia a una acumulació de materials de rebuig perillosos que no n’haurien de formar part i que la societat assumeix com a inevitable i com a preu a pagar pel progrés i la industrialització. Tot amb grans dosis de sensibilitat i fins i tot d’humor i com a veritable exercici d’introspecció i d’estil.

                                                                                                                                                                   

Allò efímer entre la ciutat i la natura.

Nathalie Rey presenta per una banda una instal·lació d’escultures en forma de columnes de diàmetres i mides variables i amb materials tan diversos, com guix, pedra, fusta, metall, ciment, parafina, etc., amb  incrustacions d’altres petits elements que formen part del temps i la geografia (fòssils/estrats). Columnes formades amb cilindres d’idèntic diàmetre però diferents gruixos tal com autèntiques “cates” de mostres de terreny estretes amb un penetròmetre. A voltes amb l’arquitectura: columnes que bé podrien anar cap amunt -tot i no haver d’aguantar capitell ni formar part de cap estructura- o fer referència al sòl sobre el qual es sustenten. Efímeres i subtils.

Per altra banda, presenta uns delicadíssims dibuixos en grafit que sempre expliquen la història real d’una catàstrofe natural o com a conseqüència d’alguna guerra però que ens ho fa empassar amb l’anècdota sensible i poètica d’una nova incrustació:  alguns dels seus entranyables “ninots de peluix” que per si mateixos conformen una de les altres temàtiques recurrents en ella.  O bé amb “l’aparició” entre fum, pols o boira de les mateixes columnes, però aquesta vegada dibuixades amb gran detall i una extraordinària sensibilitat.

Dibuixos metòdics en l’execució, en l’ús magistral del grafit amb la delicada representació amb pintura acrílica dels “ninots de peluix” que en la seva significació i referència a la infantesa -també la de la mateixa artista-, edulcoren una temàtica tràgica i devastadora.

J.L. Tercero  presenta algunes de les seves pintures a l’oli damunt tela de gran format i en blanc i negre sobre la temàtica de murs de pedra seca. Elements “descoberts” a la terra dels seus avantpassats, la Manxa i que no per resultar aparentment inútils amb una visió actual deixen de representar símbols, icones d’un passat no massa llunyà respecte els usos que de les pedres i el terreny, feien els seus antics habitants. Petites construccions en forma de murs rectes o lleugerament corbats com a protecció del vent i del fred tant pels antics camperols de la zona, els caçadors i pels animals que utilitzaven per conrear la terra. Construïts amb les mateixes pedres que podien extreure amb l’arada per facilitar les tasques agrícoles -que s’amuntegaven en diferents formes- i que a la vegada servien per construir les seves humils cases a les aldees.

També presenta -per primera vegada a la seva trajectòria expositiva- dibuixos en grafit de diferents dureses, algun gravat a linòleum i sis fotografies analògiques en blanc i negre i paper setinat, sobre idèntica temàtica, si bé amb l’aparició del dibuix d’alguna construcció com a protecció de pous d’aigua o vedrunes i fites de delimitació de parcel·les. O senzillament alguna acumulació intencionada de pedres. Elements que en molts casos formen part del paisatge rural no tan sols d’aquella regió sinó de qualsevol altra en procés de degradació i abandonament. Homenatge a aquests elements oblidats, plens d’història i també de poesia i a meitat de camí entre escultures, tòtems, restes arqueològiques i autèntiques construccions efímeres.

 

“Construcciones efímeres” és una exposició coral que fa un recorregut per diferents àmbits de creació plàstica encara molt vigents al panorama artístic actual, amb el nexe d’unió de les acumulacions de materials pobres i de rebuig en forma de construccions temporals tractats amb la sensibilitat i el respecte que mereixen tant els motius com la mateixa pràctica artística. Una mostra tan clara i directa en la forma i el contingut com plena de subtileses i missatges ocults.

19-03-2012

Exposición Fort Pienc Barcelona: La Invención de la memoria (febrero-marzo 2012)

 

nathalie rey 001 exposición Fort Pienc

nathalie rey 010 exposición Fort Pienc

nathalie rey 027 exposición Fort Pienc     nathalie rey 012 exposición Fort Pienc

nathalie rey 044 exposición Fort Pienc     nathalie rey 022 exposición Fort Pienc

 “Pongo la taza en la mesa y me giro hacia mi espíritu. Él tiene que encontrar la verdad. Pero ¿cómo? Grave incertidumbre, todas las veces que el espíritu se siente superado por sí mismo; cuando él, el buscador, es a la vez el país oscuro dónde debe buscar y dónde todo su bagaje no le servirá de nada. ¿Buscar? no sólo: crear. Está frente de algo que aún no es y que él sólo puede realizar, y luego hacer entrar en su luz.”

Marcel Proust

 

Esta exposición es la retrospectiva de los cinco últimos años de trabajo de la artista.

Cinco años, es el tiempo que ha sido necesario para descubrir la “historia” oculta detrás de todos los personajes que constituyen su trama. Las mujeres "pez” o “paisaje”, los muñecos de Beslan, participan desde el principio de una misma historia, que la autora terminó por apropiarse, haciéndosela suya.

Es esta historia la que esta exposición pretende relatar.

El artista, como creador, tiene el poder de dar forma a su propia vida. Así puede reescribir su historia,  modelar sus recuerdos, reinventar su memoria.

Las obras presentes en esta exposición se generan alternativamente en una memoria autobiográfica o artificial, conciente o involuntaria. Pero el hilo conductor está; es la Obra misma.

 

La obra de Nathalie Rey evoca a humanidad, a personajes que han dejado su cáscara o su alma en el camino, como si les sorprendiéramos un segundo después de su paso por esta vida, como si un segundo después de abandonarlos, volvieran a la vida y a ponerse en movimiento y a seguir su camino. Protagonistas de los sueños, el amor o la muerte, danzan, hacen el amor o caen y como detenidos en el instante o como fotografiados por una cámara Kirlian nos dejan un halo, un aura etérea de su paso por el mundo.

Como diría Jorge Luis Borges: “Somos nuestra memoria, somos ese quimérico museo de formas inconstantes, ese montón de espejos rotos”.

Esa evocación de lo humano y de la vida conmueve nuestros sentidos, nos traslada a una realidad soñada, de levedad, de formas y texturas que parecen evanescer ante nuestra mirada.

Marcelo Laugelli

Posté par Nathalie Rey à 18:04 - - Commentaires [0] - Permalien [#]
Tags : , , , , ,