nathalie rey

27-08-2017

Casa tomada – Konvent Puntzero

Exposición colectiva con
De Galindo
José Luis Tercero
Nathalie Rey
Ricardo Portero
Del 2 al 30 de septiembre de 2017
Inauguración Sábado 2 de septiembre a las 19h
En el Konvent de Cal Rosal

 

flyer facebook_casa tomada

 

 

Quina relació es pot establir entre dos germans, quatre artistes i sis monges carmelites...?

 

Casa Tomada és el títol d’un conte aparegut al primer llibre de contes de l’escriptor argentí Julio Cortázar, Bestiario, l’any 1951. Any en què perfectament sis monges religioses  podien haver habitat les estances d’una gran casa, la de Cal Rosal a la comarca del Berguedà de la província de Barcelona, de la mateixa manera que els dos germans del conte ho feien a la gran mansió espaiosa i antiga de la ciutat de Buenos Aires. Els intrusos són els quatre artistes que paulatinament es van apoderant de les diferents estances de la gran casa amb els seus treballs artístics (i les seves obsessions) en diferents àmbits de creació  com la fotografia (Ricardo Portero) la pintura i l’escultura (Nathalie Rey) , les instal·lacions i objets trouvés (DeGalingo) i la pintura (José Luis Tercero).

Segons paraules del propi Cortázar, aquests contes entre els quals es troba Casa Tomada, van ser escrits com una mena d’auto-teràpia per sentir símptomes neuròtics que els molestaven i alliberar-se’n... Obsessions, manies, pors, somnis, records, etc.,  d’aquesta mena de matèria estan formats els seus treballs, com els de tants i tants artistes que a través de les seves obres i les seves paraules es resisteixen a ser expulsats del “paradís” si més no, sense haver fet sentir la seva veu, la seva crítica, la seva sensibilitat inconformista.

Intrusos a la gran mansió com a fantasmes del passat. Sorolls imprecisos, remors que bé es poden sentir entre les parets de l’impressionant i vell edifici d’habitacions de les noies que treballaven a la fàbrica dels germans Rosal i Cortina, residència de les monges i de les noies solteres que treballaven a la fàbrica, a l’antiga i primera colònia tèxtil que aparegué a Catalunya l’any 1858.

L’atmosfera de religiositat pertorbada per l’ocupació d’éssers estranys encara que quotidians; secrets inconfessables... Objectes, escultures, imatges inquietants i contrastos casi obscens en forma de fotografies i pintures de gran format envaeixen els espais i parets abans ocupats per paraules, llàgrimes, riures i silencis, per les vides dels treballadors i treballadores d’una de les ex-colònies tèxtils més importants de Catalunya.

Va ser durant una de les primeres visites  al Konvent (antic convent de Cal Rosal) que  els quatre artistes es van adonar de la grandiositat del lloc,  per la pròpia història de l’edifici com a antiga colònia tèxtil però també per la història generada com a centre  artístic i cultural poc temps desprès del seu abandonament l’any 1992 per part de les darreres monges que l’habitaven.

Empremtes de tantes i tantes vides que des de la seva construcció cap a l’any 1858 han anat omplint amb records cadascú dels impressionants i misteriosos espais que el conformen: habitacions, despatxos, menjador, petita capella, lavabos, estretes escales irregulars, salons, passadissos, jardins... Un autèntic laberint de misteri i possibilitats que els va obligar a posar en marxa la imaginació per triar un tema a partir del qual abordar l’exposició que ara es presenta.

Va ser l’escultora, pintora i dibuixant Nathalie Rey (París, 1976) com bé explica al seu escrit, que de seguida li va venir al cap el conte de Cortázar, Casa Tomada,  en part per la intimidació que li suposava el lloc i la seva immensitat i en part com una declaració d’intencions dels quatre artistes en el sentit de “prendre possessió” d’aquells espais amb les seves obres.

Així, ella mateixa presenta algunes de les seves pintures iniciàtiques sobre una història publicada als diaris del vessament al mar de petits ànecs de goma i com aquests van recórrer milles i milles apareixen escampats a platges i costes. I acumulacions de materials de rebuig, ja siguin cadàvers de vaques (boges), runes o joguines mutilades...  Altres pintures que bé podrien ser escultures de joguines de peluix transformats en petits “monstres” o simplement taques de colors i cosits a la tela amb  precisió de cirurgià. Míssils que són pingüins de fusta o soldats de plom. I més peluixos reconvertits en “monstruitos” -segons les seves paraules- penjats del sostre...

Tot un món d’infantessa i  d´històries quotidianes a cavall entre la tragèdia i l’esperança, entre la tendresa i la tristor.

DeGalindo (Barcelona, 1972) artista multidisciplinar, fidel com sempre al seu esperit d’investigador  -i d’experimentador-  de les deixalles urbanes (i icones dels mass media), ens presenta una gran instal·lació a la capella  amb tants materials rescatats del carrer com de la seva pròpia vida i memòria. Fusta, tela, plàstic, goma, metall, pintura, ... “Materiales eternos, transformados de nuevo” segons les seves paraules. Una instal·lació plena de referents també a la imatgeria infantil (pingüins i personatges de ficció com l’inefable Bud Simpson al costat d’un “toro de Osborne” i petites peces de fusta multicolor del seu estimat fill petit, Riu) en què tampoc no falten les seves eternes teles reciclades presentades com a veritables rajoles estampades. I cortines amb transparències esquitxades amb elements pictòrics i reconvertides en làmpades imaginàries...  “Artefactes” escultòrics de materials de rebuig a terra, com a estructures arquitectòniques o penjant del sostre provocant la gravidesa,  producte de la imaginació inquietant d’un artista, d’un “alquimista del bricolatge” que no deixa de tenir la mirada del nen que una vagada va ser i que no deixa de “jugar” amb tot allò que li cau a les mans, aportant no obstant, la seva crítica àcida sobre el present i el consumisme i un passat recent  del nostre país convuls políticament i socialment.   

El fotògraf i pintor Ricardo Portero (Barcelona, 1966) ens presenta un seguit de fotografies de mitjà format en paper fotogràfic muntat damunt cartró ploma del que perfectament podria ser la pròpia història de decadència del lloc físic en que ara s’exposen: restes de parets d’antigues fàbriques; esquerdes; racons maltractats i oblidats; restes d’artefactes a terra,... Imatges de parts d’edificis en ruïnes que ens posen en contacte amb les vivències i costums de les persones que els habitaven (i de les que encara ho fan o han tingut relació amb ells). De la mateixa manera que una mirada acurada de les habitacions del convent així com de les seves parets exteriors, balcons i finestres ens diuen moltes coses de tot allò, bo o dolent que ha pogut passar al llarg de la seva història, a vegades fràgil i vulnerable...

El pintor i dibuixant José Luis Tercero (Barcelona, 1967) busca clarament la provocació visual -i mental-  amb les seves pintures a partir del contrast entre elements orgànics i animals aparentment poc relacionables entre si, si més no, amb una imaginació convencional... A la gran sala dels pilars, ens presenta  una sèrie de pintures de gran format damunt tela i d’altres damunt paper disposades en forma d’instal·lació penjant del sostre amb cadenes, entre cortines de plàstic translúcid proposant un recorregut entre obscè, visceral i sensual   amb la temàtica ja recurrent en ell des de fa un cert temps, d’aparador de  grans peces de carn d’escorxador obertes en canal però en aquesta ocasió, posades en relació amb un altre tipus de carn, la de noies i nois despullats en actituds a vegades provocatives i sensuals... Allò orgànic i físic, allò morbós i poderós enfrontat a la nostra  -a vegades- perversa imaginació. Una mena de “boutique” d’allò fosc que a voltes no ens atrevim  a pensar, però que com autèntics voyeurs mirem encara que sigui amb un ull cluc...

 

 

PD.: Em consta en converses amb els quatre artistes, que han intentat posar una mica dels seus treballs en l’obra dels altres i tota la sensibilitat i veritat de què han estat capaços. I que la gran empresa d’aquesta mostra col·lectiva els ha suposat formar part d’un conte neo fantàstic que distorsiona un ordre establert...

 

Eliodoro Marquínez.

L’Hospitalet de Llobregat, a 15 d’agost de 2017.


New Project – Jaula n˚2 (in process)

220 x 108 x 63 cm
Jaula en hierro y figuras en cerámica

 

Jaula 2 Boceto 2

 

 

Dinosaurios en proceso 1     Dinosaurios en proceso 3

New Project – Jaula n˚1 (in process)

150 x 100 cm
Jaula en hierro y figuras en ganchillo

 

Jaula 1     Jaula 1 en proceso 3

 

 

6 figuras - 1     6 figuras - 3

26-08-2017

MisMos Mitos – Galería És-Fera 72

Exposición colectiva
Con Gaietà Mestieri
Nathalie Rey
Miguel Alegre
Pau Roche
Jeronimo de la Parra
Del 22 de junio al 30 de septiembre de 2017
Galería És-Fera 72, San Cugat, España

 

DSCN0986

 

 

DSCN0995     DSCN0996

 

 

DSCN1008

 

 

DSCN1009

 

DSCN1010     DSCN1012


Serie Meteoritos – Sin Título n°6, 5 y 7

30 x 30 cm
55 x 46 cm

55 x 66 cm
Acrílico y peluche cosido sobre lienzo
2017

Sin Título 6     Sin Título 5 - 55 x 47 cm - Acrílico y peluche cosido sobre lienzo

Sin Título 7 - 55 x 66 cm - Acrílico y peluche cosido sobre lienzo

 

02-03-2017

Construcciones efímeras - Final del montaje



DSCN0853

DSCN0824

DSCN0828

DSCN0858

Carotte n°7, 8 y 9 (Nathalie Rey)
Muro curvado de piedra seca (J.L. Tercero)
Muro de piedra seca sobre fondo blanco (J.L. Tercero)

DSCN0852     DSCN0833

Carotte n°6 (Nathalie Rey)                                                     Meteoritos (Nathalie Rey)
Cuco (J.L. Tercero)                                                                    Gran muro y paisaje (J.L. Tercero)
Sin título n°1 (Nathalie Rey)

 

DSCN0836

Meteoritos (Nathalie Rey)
6 muros de piedra seca (J.L. Tercero)

22-02-2017

Construcciones efímeras - Exposición conjunta con J.L. Tercero - Sala Fort Pienc, Barcelona

 

Postal expo Construcciones efímeras

 

“Construcciones efímeras”
Mostra conjunta de Nathalie Rey i J.L. Tercero
Del 3 al 30 de març de 2017
Centre Cívic Fort Pienc
Inauguració: 2 de març a les 19.30 h.
Horari visita exposició: De dilluns a divendres de 10 a 21 h
Entrada lliure


El títol d’aquesta nova exposició conjunta dels artistes Nathalie Rey (París, 1976) i J. L. Tercero (Barcelona, 1967) podria portar a una certa confusió des del moment que  remet a continguts relacionats amb l’arquitectura. No obstant això, no els resulta del tot aliè  -Nathalie Rey entre d’altres titulacionsés llicenciada en arquitectura, J.L. Tercero en B.B.A.A. i un gran amant d’aquesta. Però no es tracta de projectes, esbossos, dibuixos, fotografies o maquetes d’un tipus d’arquitectura que compleix una funció concreta i temporal. Ni tan sols de l’ús de materials d’escassa qualitat per la seva poca durabilitat i tan usats en l’arquitectura efímera.

És a l’essència dels motius que formen part d’una obra-arquitectura entre mental, sentimental i emotiva a la que fan referència amb aquesta mostra: escultures, pintures, dibuixos, gravats, instal·lacions i fotografies conformen aquesta exposició que intenta per una banda ser un homenatge a aquells elements si bé construïts per l’home que ja formen part del paisatge rural i natural i per l’altra, la denúncia a una acumulació de materials de rebuig perillosos que no n’haurien de formar part i que la societat assumeix com a inevitable i com a preu a pagar pel progrés i la industrialització. Tot amb grans dosis de sensibilitat i fins i tot d’humor i com a veritable exercici d’introspecció i d’estil.

                                                                                                                                                                   

Allò efímer entre la ciutat i la natura.

Nathalie Rey presenta per una banda una instal·lació d’escultures en forma de columnes de diàmetres i mides variables i amb materials tan diversos, com guix, pedra, fusta, metall, ciment, parafina, etc., amb  incrustacions d’altres petits elements que formen part del temps i la geografia (fòssils/estrats). Columnes formades amb cilindres d’idèntic diàmetre però diferents gruixos tal com autèntiques “cates” de mostres de terreny estretes amb un penetròmetre. A voltes amb l’arquitectura: columnes que bé podrien anar cap amunt -tot i no haver d’aguantar capitell ni formar part de cap estructura- o fer referència al sòl sobre el qual es sustenten. Efímeres i subtils.

Per altra banda, presenta uns delicadíssims dibuixos en grafit que sempre expliquen la història real d’una catàstrofe natural o com a conseqüència d’alguna guerra però que ens ho fa empassar amb l’anècdota sensible i poètica d’una nova incrustació:  alguns dels seus entranyables “ninots de peluix” que per si mateixos conformen una de les altres temàtiques recurrents en ella.  O bé amb “l’aparició” entre fum, pols o boira de les mateixes columnes, però aquesta vegada dibuixades amb gran detall i una extraordinària sensibilitat.

Dibuixos metòdics en l’execució, en l’ús magistral del grafit amb la delicada representació amb pintura acrílica dels “ninots de peluix” que en la seva significació i referència a la infantesa -també la de la mateixa artista-, edulcoren una temàtica tràgica i devastadora.

J.L. Tercero  presenta algunes de les seves pintures a l’oli damunt tela de gran format i en blanc i negre sobre la temàtica de murs de pedra seca. Elements “descoberts” a la terra dels seus avantpassats, la Manxa i que no per resultar aparentment inútils amb una visió actual deixen de representar símbols, icones d’un passat no massa llunyà respecte els usos que de les pedres i el terreny, feien els seus antics habitants. Petites construccions en forma de murs rectes o lleugerament corbats com a protecció del vent i del fred tant pels antics camperols de la zona, els caçadors i pels animals que utilitzaven per conrear la terra. Construïts amb les mateixes pedres que podien extreure amb l’arada per facilitar les tasques agrícoles -que s’amuntegaven en diferents formes- i que a la vegada servien per construir les seves humils cases a les aldees.

També presenta -per primera vegada a la seva trajectòria expositiva- dibuixos en grafit de diferents dureses, algun gravat a linòleum i sis fotografies analògiques en blanc i negre i paper setinat, sobre idèntica temàtica, si bé amb l’aparició del dibuix d’alguna construcció com a protecció de pous d’aigua o vedrunes i fites de delimitació de parcel·les. O senzillament alguna acumulació intencionada de pedres. Elements que en molts casos formen part del paisatge rural no tan sols d’aquella regió sinó de qualsevol altra en procés de degradació i abandonament. Homenatge a aquests elements oblidats, plens d’història i també de poesia i a meitat de camí entre escultures, tòtems, restes arqueològiques i autèntiques construccions efímeres.

 

“Construcciones efímeres” és una exposició coral que fa un recorregut per diferents àmbits de creació plàstica encara molt vigents al panorama artístic actual, amb el nexe d’unió de les acumulacions de materials pobres i de rebuig en forma de construccions temporals tractats amb la sensibilitat i el respecte que mereixen tant els motius com la mateixa pràctica artística. Una mostra tan clara i directa en la forma i el contingut com plena de subtileses i missatges ocults.

Selección de grabados - Serie Meteoritos (2017)

 


ST 7 (Meteoritos) - 50x35 - Matriz A4 - Fotograbado

Sin Título n°7 (Meteoritos)
50 x 35 cm
Matriz A4
Fotograbado

 

ST 9 (Meteoritos) - Detalle - Fotograbado

Sin Título n°9 (Meteoritos)
53 x 148 cm
Matriz 30 x 126 cm
Fotograbado

 

 

21-02-2017

Sin Título n°1 a 4 (Meteoritos)

41 x 33 cm
35 x 27 cm
33 x 46 cm
33 x 46 cm
Peluche cosido sobre lienzo
2017

Hace tiempo que disemino juguetes en mis obras, ahí donde me interesa generar contraste respecto de alguna imagen o concepto con contenido dramático.
Últimamente, estos juguetes se han vuelto más autónomos, hasta aparecer desprovisto de contexto en esta nueva serie de “peluches sobre lienzo”.
He usado peluches viejos, encontrados o regalados, que he modificado para dejarlos anónimos y a veces muy diferentes de su aspecto inicial. Luego les he cosido directamente sobre el lienzo. El resultado son manchas de colores vivos repartidas en el fondo blanco del lienzo y la pared.

     

Sin Título 1     Sin Título 2

Sin Título 3

Sin Título 4

 




Carotte n°7 y n°8 (2017)

Carotte n7 (Eon protérozoïque) - 98x10x10 - metal, parafina, cemento, yeso, esponja     Carotte n8 (Eon phanérozoique) - 108x10x10 - parafina, esponja, yeso, cemento

 

Éon protérozoïque                                                                       Éon phanérozoïque
98 x 10 x 10 cm                                                                         108 x 10 x 10 cm
Metal, parafina, cemento, yeso, esponja                             Parafina, esponja, yeso, cemento